Súbdits o ciutadans? Depèn de nosaltres

Magda Gregori

“Ja hem decidit que volem ser un poble madur i responsable, per això, parlem ara d’hisenda pròpia”, així començava la seva intervenció Joan Iglesias. El passat divendres, 24 d’abril, Sobirania i Justícia, amb la col·laboració de l’ajuntament de Balaguer, va organitzar la presentació del llibre “Una hisenda a la catalana” del director del Programa per a la definició d’un nou model d’administració tributària a Catalunya.

Iglesias va intentar anar concretant al llarg de la conferència els punts claus que han de caracteritzar la nostra hisenda però, alhora, va reconèixer que l’eslògan “Hisenda som tots” exemplifica una història d’èxit. Aquest és justament el relat que, segons l’assessor del president Mas, ha de vertebrar el nou model català. “La hisenda catalana ja existeix, som tots els contribuents. El que no tenim és sobirania fiscal per gestionar-la”, dos frases que recullen, sens dubte, el titular més destacat de la vesprada.

Tot i així, al llarg del seu parlament Iglesias va pronunciar altres frases que sintetitzen els principis sobre els quals està treballant i que contraposen els  conceptes de súbdit i ciutadà: “El tribut és el que paga el súbdit, la contribució és el que paga un ciutadà. Volem ciutadans i no súbdits”.

Malgrat assegurar que hi ha diferents propostes que ja es poden anar desenvolupant, Iglesias també va especificar que per esdevenir un estat capdavanter cal establir una política fiscal pròpia i els seus ciutadans han de prendre consciència fiscal.

Ciutadans responsables i actius. Un reclam que Iglesias va exigir i que va fer esclatar els aplaudiment al pati de butaques. “Els impostos són el preu que paguem per una societat civilitzada”, aquesta frase de Wendell Holmes va servir per posar punt i final a l’acte i per llençar un missatge esperançador però, alhora, compromès. Esperançador perquè encara tenim un mesos per seguir treballant fins al 27S però compromès ja que reclama la força i el treball de tots els ciutadans. Només amb empenta i dedicació es poden aconseguir el que, de moment, només són propòsits per garantir una hisenda catalana.

‘Ara no s’entendria un canvi de lideratge’

‘El 27S necessitem una majoria d’escons, en unes eleccions qui guanya és qui té més representació’

 

El passat dilluns 27 d’abril, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora amb el professor de ciències polítiques i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo. El professor comença la seva intervenció assegurant que la independència és “l’únic camí” perquè considera que no hi ha cap “tercera via viable, la realitat l’ha fet desaparèixer”. Explica que “juguem en un camp de futbol que no és pla, ple de dificultats”, per això, alerta que els partits cal que preparin diferents estratègies electorals “pels convençuts, pels indecisos i pels unionistes”. En aquest sentit, detalla que han d’oferir uns programes “engrescadors i moderns” i emfatitza que necessitem “un projecte nacional però no nacionalista”. Al llarg del dinar anirà repetint que, en aquesta fase del procés, és molt important el com i el quan de cada nou pas perquè “cal controlar l’escenari de ruptura”.   

Magda Gregori

Les diferents propostes de constitució, com la del jutge Santi Vidal, han encetat diferents debats i han generat, fins i tot, controvèrsia. Malgrat tot, és ara el moment de parlar d’un nou text constitucional?

Sí, el procés constituent, en el terme més estricte, no ha començat encara, però hi ha una inquietud dins la societat civil i, per tant, és lògic que la gent faci propostes i les discuteixi. El que s’ha presentat fins ara són iniciatives individuals, documents de treball i a partir d’aquí, quan comenci el procés constituent, tot això serà un bon material. El que s’ha d’aconseguir és que durant el procés constituent la participació ciutadana sigui molt ordenada. Cal posar les bases per blocs temàtics perquè no tot ha d’estar dins del text constitucional. Per exemple: quin sistema electoral tindrà Catalunya?, això ja ho desenvoluparà una llei del Parlament. La Constitució ha d’explicar que el sistema electoral és democràtic, proporcional… però sense definir un model concret o especificant quines són les delimitacions de les circumscripcions.

Aquest procés constituent començarà el dia 27 o 28 de setembre?

Pot ser que sí, si hi ha una majoria de partits independentistes. Iniciaríem una primera fase del procés constituent encara dins del marc de la legalitat espanyola. Sobretot si és una fase de discussió social i de participació ciutadana estructurada en blocs i amb unes plataformes que ofereixin la possibilitat d’intercanviar idees i propostes. I després, en una segona fase, un cop ja canviat el marc jurídic i havent proclamat la independència, caldrà entrar en la fase institucional. Aleshores el Parlament haurà d’intervenir i es poden crear comissions mixtes entre ciutadans i representants polítics. En aquell moment caldrà fer un projecte ja articulat amb article 1, article 2… I, finalment, caldria celebrar un referèndum.

Per tant, cal crear un pont entre ciutadans i institucions. Com cal teixir-lo?

Hi ha diferents models. És un tema que s’ha treballat i remodelat molt els últims 10 anys. Hi ha experiències a Irlanda, Canadà o Islàndia. S’ha trobat la manera de posar les institucions en contacte, estructuradament, amb els ciutadans. S’haurà d’optar per algun model. Jo sóc partidari, a priori, de fer comissions mixtes entre parlamentaris –escollits pels partits- juntament amb ciutadans –ja veurem si escollits o agafats per sorteig-.

Qui serien aquests ciutadans? Membres d’entitats socials independentistes?

No, perquè aleshores fallaria la representativitat. Cal que tothom hi pugui participar. L’experiència irlandesa ha funcionat bastant bé amb una comissió mixta. Finalment, hi ha hagut una trentena de propostes i algunes d’aquestes el govern s’ha compromès a posar-les a referèndum per reformar la Constitució. Aquí es tracta de fer una constitució nova i, per tant, els percentatges potser hauran de ser una mica diferents però trobarem el sistema més adient per fer-ho.

S’ha dit que les eleccions del 27S han de ser en clau plebiscitària. Què és el que pot fer plebiscitàries les eleccions?

El que dóna el caràcter plebiscitari són els resultats. Si són clars a favor de les tres forces que defensen la independència, s’entendrà tan a nivell català com internacional que la ciutadania s’ha mostrat favorable a un projecte independentista a Catalunya. Ara si la majoria és només d’uns 68 o 69 diputats, doncs la situació canvia perquè els números importen.

El 27S necessitem una majoria d’escons o de vots per seguir avançant amb aquest procés?

Majoria d’escons perquè es tracta d’unes eleccions. Una altra cosa seria que estiguéssim davant d’un referèndum o una consulta. Però com que es tracta d’unes eleccions, qui guanya és qui té més representació. Per tant, cal utilitzar la lògica interna i intrínseca d’aquests comicis: la representació. Són les regles del joc.

Malgrat que algú ja vulgui donar per tancat el debat sobre la llista unitària, encara persisteix en alguns sectors. És veritat que la llista unitària dóna un resultat més clar a la comunitat internacional?

Sí, perquè aglutina tot el sector independentista però també té un inconvenient perquè els votants del ‘no’ tampoc s’uneixen en una sola llista. Si hi hagués dos llistes –‘sí’ i ‘no’-, aleshores seria claríssim. Tot i així, mai ens trobarem davant d’aquesta situació. Crec que aquest és un tema que s’ha de considerar tancat perquè forma part del pacte entre els dos partits capdavanters en el procés i reobrir-lo és tornar a obrir, malgrat la redundància, la plataforma que no permetia l’acord. És fer-se un autogol. Si s’ha de revisar, cal fer-ho per consens. De la mateixa manera que s’ha aconseguit l’acord que ha decidit convocar aquestes eleccions amb llistes separades.

Hi ha que diu que el souffle ha baixat. Quin rol ha de mantenir la societat civil, impulsora del propi procés, d’ara fins a les eleccions del mes de setembre?

El mateix que ha fet fins ara. Donar suport al procés des de les seves pròpies organitzacions i fer-ho anant amb congruència amb els partits i les institucions i, previsiblement també, amb els municipis que sortiran a partir de les eleccions del proper 24 de maig. La societat civil és molt important perquè no només estructura l’estat d’opinió sinó també l’estat de la mobilització ciutadana, un aspecte clau del futur del procés.

Ara és l’hora dels partits?

Més que dels partits, també de les institucions. Cal que assumeixin el rol de lideratge però aquesta expressió no m’agrada perquè sembla que sigui l’hora només dels partits i no. La societat civil hi ha de ser de forma constant i hi tornarà a ser l’11 de setembre, però les institucions tenen el lideratge. Tot i així, crec que si la mobilització decaigués, els partits sols no se’n sortirien.

Es pot plantejar un canvi de lideratge després del 27S?

El canvi de líder sempre és legítim quan hi ha unes eleccions que així ho justifiquen. Però en aquest cas concret, que és un procés que té moltes dificultats, tan a nivell intern com de la imatge internacional que es té, fer un canvi de lideratge amb ulls internacionals no s’entendria. Et dirien “aquests catalans amb totes les dificultats que tenen, amb totes les batalles internes…” això es llegiria, i potser tenen raó, com obrir una nova caixa que pot portar conseqüències no previstes. El suport internacional no serà el mateix si es canvia el lideratge, hi ha una sèrie de repercussions que ara sabem com estan i el canvi pot fer-ho més difícil. Per tant, no ho veig com la millor estratègia. En altres coses no sóc gens conservador, però en això sí que ho seria. Sabem més quin terreny trepitgem, no deixa de ser un terreny difícil però el coneixem millor.

Per tant, aquest lideratge també és important que es mantingui a l’ajuntament de Barcelona, capital del país. Trias ha de tornar a governar?

Si Esquerra és suficientment potent com per quedar primera i liderar l’alcaldia, podria plantejar-te això. Tot i així, no crec que sigui empíricament possible. Totes les enquestes apunten que això no és veritat. Per tant, és molt important que el proper alcalde sigui independentista. Si això no passa –encara que la majoria de municipis del país ho siguin-, si Barcelona cau o fluixeja, a ulls internacionals això serà llegit com que hi ha coses que no estan clares al país de suport a aquest procés.

‘La llista de país és l’única proposta que pot donar un mandat clar el 27S’

‘Un jutge no ha de ser un funcionari de l’Estat, ha de ser independent’

 

El passat 16 de març, Sobirania i Justícia va organitzar un sopar-col·loqui amb el jutge Santi Vidal. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha decidit inhabilitar-lo durant tres anys per haver participat en l’elaboració d’un esborrany de constitució catalana.

Només començar, el jutge agraeix el suport que ha rebut aquestes últimes setmanes per part de la societat civil, a qui defineix com la vàlua del procés sobiranista que viu el país. De les diferents intervencions i comentaris que els assistents fan, n’hi ha un que és molt aplaudit. El professor de Dret Josep Maria Vilajosana assegura que “el lloc d’un jutge just és fora del poder judicial si aquest és injust”. Alhora, afegeix que no pot jutjar-se un jutge penalista “pel simple fet de declarar-se públicament independentista”.

Magda Gregori

Si Catalunya decideix constituir-se com a Estat independent, com es podria evitar que diferents motius ideològics condicionin els criteris jurídics per emetre una sentència?

La manera d’evitar aquest biaix polític que hi ha al Consell General del Poder Judicial és, com preveu l’Estatut, el Consell de Justícia de Catalunya.

Una de les tasques que vostè desenvoluparà a partir d’ara com a assessor del Govern de la Generalitat.

Una de les possibles feines a les que jo em dedicaré en un futur immediat.

Encapçalarà un nou comissionat del Poder Judicial?

No serà exactament un comissionat. És un càrrec designat pel govern però que haurà de ser ratificat pel Parlament. No és un càrrec dins del consell executiu, és un organisme més de la Generalitat. Ha de quedar molt clar que no és un càrrec partidista i amb un previ nomenament de tres cinquenes parts del Parlament de Catalunya, una aprovació molt majoritària.

Com es pot garantir la independència del poder judicial?

Amb la forma de selecció dels seus membres. El president i els vocals han de ser persones completament alienes als partits polítics, han de ser bàsicament juristes. En canvi, actualment la composició del CGPJ l’escull un terç el Congrés dels Diputats i el Senat -per tant, quan hi ha majoria absoluta tot va a parar al mateix sac-, l’altre terç el poder executiu i l’altre el poder judicial. Però la cúpula del poder judicial ja ha estat prèviament escollida pel legislatiu i executiu. És a dir, la divisió de poders no existeix a l’Estat espanyol. Formalment sí però a la pràctica real no. A Catalunya hem de garantir que aquesta separació sigui molt nítida.

Quin és el principal problema del sistema judicial espanyol?

Un jutge no ha de ser un funcionari de l’Estat, ha de ser independent. I, per intentar encertar a l’hora d’administrar justícia, ha de ser un professional amb els coneixements tècnics necessaris però que mai hagi tingut carnet d’un partit polític, per exemple. Alhora, el sistema de selecció dels jutges s’ha de fonamentar en un principi de servei públic. El jutge és una persona que no és funcionària de l’Estat però que està al servei de la ciutadania. Actualment, això no succeeix.

És ara el moment de redactar una nova Constitució catalana?

Tenim altres prioritats però crec que és molt bo que, amb temps, la ciutadania reflexioni. No és el moment de decidir exactament  si hem de tenir exèrcit o no, si l’únic idioma oficial ha de ser el català… però sí que és el moment de debatre-ho. Amb aquest projecte, nosaltres deixem molt clar que aquest és un primer document que segurament no s’assemblarà gaire al document final. Però el document final s’enriquirà de totes aquestes aportacions ciutadanes.

Per aconseguir-ho, cal que els resultats de les eleccions del 27S siguin favorables al procés sobiranista.

Exacte. Crec que la llista de país és l’única proposta que pot donar un mandat clar el 27S. Això serà el desencadenant, una catarsis que es produirà a partir dels mesos de juny i juliol.

Si Catalunya es declara independent, es reincorporarà a la carrera judicial del nou Estat català?

Si tot el procés va bé, l’únic dubte que tindrem a partir de l’1 de gener de 2017 és si ens declarem estat independent per Sant Jordi o l’11 de setembre. Una data que haurem de debatre. En el moment que això succeeixi, jo hem reincorporaré a la carrera judicial catalana.

Si no avança tan ràpid el procés, fins on recorrerà la sentència?

Ja estic preparant i acabant de redactar el recurs contenciós- administratiu davant del Tribunal Suprem espanyol. Espero que en un període màxim d’un any el Tribunal es pronunciï i confio, com a jurista, que hem donin la raó, hem retornin la meva plaça a l’Audiència Provincial de Barcelona. Però també he de dir que si les meves responsabilitats institucionals o polítiques són les que espero que siguin, demani una excedència a la carrera judicial.

‘Hem de tenir el tren preparat perquè, en el moment necesari, pugui sortir’

“Només necessitem petites persones anònimes amb ganes de treballar”

Joan Olivé és un dels promotors d’un nou projecte de Caixa Catalana. Ens explica que el seu objectiu és establir les bases d’una cooperativa de crèdit ètica i transparent. Assegura que aquest serà un instrument imprescindible al servei d’una possible Catalunya independent. De fet, detalla que si no hi ha independència, no es pots aconseguir la llicència bancària per poder tirar-ho endavant.

Magda Gregori

D’on sorgeix la idea de crear, en format de cooperativa, una caixa catalana?

La idea surt d’un català emprenyat, com tants. Jo no tinc formació acadèmica però he treballat i m’he relacionat amb aquest món durant molts anys. Es tractaria de fer una entitat que permetés reconstruir -donant petits crèdits-, treure gent de l’atur i finançar diferents activitats econòmiques en el marc d’una Catalunya independent.

Per què necessitem aquest instrument?

Si no ens ho fem nosaltres, qui o farà? Amb l’emprenyament no n’hi ha prou, cal implicar-se.

Està ja en funcionament?

No, la legalitat només ens permet existir com a entitat promotora d’un determinat projecte, no com a caixa. De moment, un ciutadà pot decidir sumar-s’hi però com que ens trobem en una fase inicial, encara no cal fer cap tipus d’inversió. Hem de treballar i, en el moment necessari, hem de tenir el tren preparat a l’estació perquè pugui sortir.

Aquest projecte va més enllà del debat sobiranista?

Si no hi ha independència, no pots aconseguir la llicència bancària. Necessitem un govern que ens ho permetin i, actualment, de Madrid no podem esperar-ne absolutament res. En un determinat moment entrarem en un camp d’al·legalitat, tot estarà judicialitzat, caldrà prendre decisions que Madrid portarà als Tribunals, n’hem de ser conscients. En aquest procés també hi haurà d’entrar aquesta nova caixa. La necessitat de tenir recursos farà moure aquesta entitat.

En un moment, fins i tot, de certa desconfiança amb les entitats bancàries, per què decidiu establir les bases d’una nova caixa catalana?

Ara tenim una finestra d’oportunitat. No estem parlant d’un monstre, es tracta d’obrir una petita oficina en un poble que ens permeti anar creixent a poc a poc.

Quins considereu que han de ser els valors que regeixin aquesta banca?

Transparència en les despeses, en els sous, en els manteniments. I cal, sobretot, establir un sou màxim bloquejat. Totes aquestes dades han d’estar publicades i s’han de conèixer. Només necessitem petites persones anònimes amb ganes de treballar.

I com s’aconsegueix que realment aquests principis forgin la manera de ser d’aquesta caixa?

Els estalviadors i clients haurien de tenir el 50% del poder. Els col·legis professionals, els gremis, cooperatives i entitats haurien d’assumir el 20% de les capacitats de decisió. Alhora, els treballadors també haurien de tenir una representació del 15% i, finalment, a la Generalitat li correspondria un 15% del poder. Necessitem entendre el país perquè només així podrem respondre a les seves necessitats. Però això és només una idea de com podria funcionar.

‘El període de transició no durarà ni un minut’

“Estem jugant una batalla d’imatges, qui doni la imatge de més previsible, de més ordenat, de més respectuós amb l’opinió pública, guanyarà”

Miquel Puig és doctor en economia. El passat dia 12 de gener va participar en el darrer dinar-àgora que organitza, de forma periòdica, Sobirania i Justícia. Durant la trobada, Puig va explicar que Catalunya ha d’onejar la bandera europea per assolir la independència. Considera que per esdevenir un país que vol administrar els seus propis recursos, caldrà guanyar “una guerra de resistència”. Per això, va definir el moment actual com un “punt de discontinuïtat” que caldrà superar amb un missatge “regenerador” que permeti construir un nou estat “productiu i eficient”. Per aconseguir-ho, no dubta en afirmar que la clau rau en la “força de l’opinió pública” que ha de ser capaç d’imposar les idees que defensa.

Magda Gregori

Per solucionar el problema del deute, la solució passa necessàriament per un canvi en el model productiu?

Evidentment. El nou estat se’n sortirà si es dissenya per produir bé perquè si produeix malament o construeix un AVE on no toca, aleshores ho tindrà complicat. Cal que s’imposi el sentit comú. Per exemple, analitzar si una obra és necessària i perquè ho és. La necessitem ja que totes les capitals de província han d’estar connectades amb Madrid? O, en canvi, perquè ens permet transportar unes mercaderies que volem importar?. No és física nuclear, és sentit comú. Ara hi ha uns objectius diferents.

Actualment, un dels temes que més preocupen són les irregularitats en el finançament de diferents activitats econòmiques. Quines mesures permetrien evitar l’evasió fiscal?

Sovint es diu que nosaltres no paguem impostos perquè som llatins i que, en canvi, els suecs sí que els paguen perquè són nòrdics i ho tenen imbuït. Als països nòrdics hi ha el doble d’inspectors fiscals per cada 1.000 habitants que hi ha aquí. No és ADN. Tots els països aconsegueixen allò que volen. Si tu vols combatre l’evasió fiscal i hi poses els mitjans, ho aconseguiràs. És qüestió de proposar-s’ho.

Quines institucions o quin arbitratge internacional necessitaríem, a nivell econòmic, davant la negativa del govern espanyol a negociar els termes de la secessió?

La independència es pot donar en dos contexts: de normalitat i d’anormalitat. El de normalitat seria que Espanya és un país que forma part de la UE, compleix les seves obligacions i els seus compromisos i que, tot i així, Catalunya decideix constituir-se com a nou estat. En aquest context, crec que la independència de Catalunya és un procés que costarà molt d’aconseguir perquè necessitarem que França, Alemanya, Itàlia… ens reconeguin com a estat independent. A més, difícilment aquests països ho faran si no ho fa Espanya. Caldria forçar molt la situació i posar l’Estat espanyol en la tessitura d’haver de triar: imposar o acceptar la independència. Com diu, fins i tot, el senyor Iceta, Catalunya serà independent si una majoria dels catalans ho vol durant prou temps. Però el context d’anormalitat és diferent perquè Espanya, per diferents raons, incompleix les seves obligacions, entra en crisi, pren decisions de forma unilateral… En aquest context, pot ser que una sèrie de països vegin que això és un problema i que una manera de solucionar-ho és donar suport a una escissió. Aquesta és una hipòtesi que no podem descartar, que seria més ràpida però que no depèn de nosaltres sinó d’una sèrie de circumstàncies que avui no semblen gaire probables.

I quin paper pot jugar el Banc Central Europeu?

El BCE només ens dirà que nosaltres seguim formant part de l’euro. No vindrà ningú a fer d’intermediari. Si Espanya es mou dins de la normalitat, ningú s’hi posarà ja que és un problema intern. En canvi, si Espanya es troba dins d’un període d’anormalitat, aleshores serà diferent. Voldrà defensar els seus interessos, per exemple, industrials o el deute.

Una declaració d’independència del Parlament català pot ser eficaç?

La independència no consisteix en què tu et declaris independent sinó que els altres et reconeguin com a estat, aquesta és la clau. Jo considero que una declaració d’independència és una acció política important, transcendental perquè permet manifestar que un estat vol ser independent. És una manera de posar a l’altre en la tessitura de dir o bé ets demòcrata i reconeixes la meva independència o, com que no ho fas, no ets demòcrata. A efectes pràctics, només es dóna quan els altres estats et reconeixen.

Quins són els efectes econòmics que generaria una possible suspensió de l’autonomia catalana o la declaració de l’estat d’excepció per part del govern espanyol?

Generaria un desprestigi de l’Estat espanyol perquè, una de les seves forces, és la democràcia i això canviaria la seva situació, el debilitaria. També depèn de les circumstàncies perquè si s’ha desprestigiat l’autonomia davant del poble català, aleshores, podria sembla que ells s’han vist obligats a fer-ho. Estem jugant una batalla d’imatges, qui doni la imatge de més previsible, de més ordenat, de més respectuós amb l’opinió pública, guanyarà.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) diu que seria convenient mantenir l’euro com a moneda. Realment és la millor solució per evitar una possible desestabilització o incertesa financera?

L’euro serà la moneda de la Catalunya independent, no hi ha cap dubte. No dependrà de nosaltres, no ens deixaran sortir de l’euro. Hi ha tants interessos financers i industrials a Catalunya, gran varietat d’empreses que treballen per Europa, que necessiten i exigiran el manteniment de l’euro.

Quin acord monetari seria necessari per mantenir l’euro si Catalunya quedés fora de la UE?

Caldria una unió monetària, un acord entre dos països. Un país que té una moneda es posa d’acord amb un altre perquè aquest pugui fer servir la mateixa. Sempre es pot fer de forma unilateral, però no serà el cas. Si Espanya veta l’accés de Catalunya a la UE, es firmarà un acord monetari perquè a efectes pràctics el nou estat català pugui ser dins de l’euro. Aquest acord no necessita la unanimitat de tots els estats membres. Sortir de l’euro no és una opció. D’això no en tenim cap dubte, la nostra base econòmica està molt integrada a l’Europa continental. Per tant, necessita i imposarà l’euro.

El guany fiscal de la independència podria comportar una possible rebaixa dels impostos?

No perquè si Catalunya disposes d’uns milers de milions més, aquests permetrien al nou estat pagar els costos addicionals, deixar d’endeutar-se, assumir els interessos del deute i invertir. Catalunya ja no s’endeutaria més però no tindria marge per abaixar impostos o construir noves infraestructures. Tot i així, a llarg termini, tot dependrà de la qualitat dels governants.

Hi pot haver un breu període transitori en què la Generalitat, per cobrir diferents despeses, hagi d’acudir a altres fonts de finançament diferents a les impositives. Quines poden ser aquestes? Emetre bons o demanar préstecs a entitats financeres és la solució?

No. Els impostos que avui es generen a Catalunya donen per pagar totes les necessitats del nou estat més el servei del deute. Una Catalunya independent, a curt termini, no necessitaria emetre deute. En tot cas, el que hauria de fer és renegociar-lo.

Aquest període de transició pot ser llarg?

No durarà ni un minut. Interessa a totes les parts que sigui ràpid. Les grans empreses voldran que s’arribi a una solució, evitaran un llarg període d’incertesa. La Merkel no deixarà que això duri ni cinc minuts.

La ‘Fuenteovejuna’ catalana

Autoinculpació 9N: Junta de Sobirania i Justícia davant de la Ciutat de la Justícia de Barcelona.

Magda Gregori. Després que el Fiscal Superior de Justícia de Catalunya admetés a tràmit la querella que va presentar la Fiscalia General de l’Estat espanyol contra el president de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta, Joana Ortega, i la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, per haver organitzat el procés de participació ciutadana del 9N, els ciutadans tornem a demostrar quina és la nostra manera d’actuar. Per això, el passat dissabte, 27 de desembre,  la junta directiva de Sobirania i Justícia va presentar davant del jutjat de guàrdia de Barcelona la seva autoinculpació.

Què és autoinculpar-se? O, millor dit, què significa? Diferents juristes assenyalen aquests dies que l’allau d’autoinculpacions de ciutadans particulars tenen una connotació merament simbòlica. Sí, potser sí, però també una gran significació política. Es tracta d’una nova mostra de suport al procés que viu Catalunya, a la voluntat de poder exercir el dret de vot.

El gran dramaturg castellà Lope de Vega ja va recrear a l’obra teatral “Fuenteovejuna” una acció com la que estem vivint aquests dies. L’argument narra l’autoinculpació d’un poble cordovès davant l’opressió de les seves forces polítiques i que recullen aquestes ja cèlebres frases: “¿Quién mató al Comendador? Fuenteovejuna, Señor. ¿Quién es Fuenteovejuna? Todo el pueblo, a una”.

Per tant, aquest fet ens reafirma. És un acte a favor dels drets democràtics i de participació política. Això no és sinònim de desobediència, és l’execució responsable de la nostra sobirania. Acabarem l’any 2014 demostrant, un cop més, la força de la mobilització ciutadana. El motor social que intenta fer avançar l’engranatge polític del nostre país. Són els ciutadans, vinculats en diverses associacions o entitats, els qui canalitzen democràticament, amb un esperit renovador i constructiu, els seus interessos polítics. I, alhora, manifesten també la seva voluntat social, econòmica, cultural o, fins i tot, ètica que volen que vertebri un nou estat català, si aquesta és l’opció majoritària en unes eleccions amb caràcter vinculant.

Davant l’actitud immòbil de l’executiu espanyol, un nou acte de mobilització i compromís de la ciutadania catalana. Per això, hem de valorar la societat que tenim: responsable, persistent, perseverant i pacífica. Valors que caracteritzen el moment polític que viu el nostre país i que s’han fet plenament visibles aquest any amb un procés de votació com el que vam viure el 9N.

I, alhora, aquest és un dels desitjos per al 2015. Construir nous passos i que aquests siguin prou ferms per seguir prosperant. Perquè tots els gestos tenen un pes i una significació política, també a nivell internacional. Per això, ens autoinculpem. És una manera de defensar els nostres drets i de fer prevaldre, un cop més, la nostra capacitat de participació. No som un element més dins de l’esfera política, nosaltres la vertebrem i els polítics han de saber detectar els interessos i necessitats dels seus ciutadans per poder donar-nos una resposta.

La creació d’un nou estat català: un procés deliberatiu i col·lectiu

Magda Gregori. Tot just feia mitja hora que el govern espanyol havia anunciat que, seguint l’informe elaborat pel Consell d’Estat, impugnava la consulta alternativa del 9N perquè utilitzava la mateixa pregunta. Tot i així, els assistents a la quarta conferència internacional Building a New State, que organitza Sobirania i Justícia, anaven arribant a l’auditori de la Pedrera i comentaven, sense sorpreses, que calia no despistar-se i participar massivament el proper diumenge per demostrar quina és la voluntat dels ciutadans catalans: expressar-se a les urnes.

Per això, la sessió va començar amb unes referències i interpel·lacions directes a l’estat espanyol que van dibuixar les tensions evidents, sobretot aquestes últimes setmanes, entre els dos governs, català i espanyol. Cínica. Aquest és l’adjectiu que va utilitzar Dolors Feliu, directora dels Serveis Jurídics de la Generalitat, per definir l’actitud del govern espanyol quan assegura que votar limita el dret fonamental a la participació democràtica. Amb contundència però amb una actitud, en aquest cas, dialogant i deliberativa va arrencar la primera taula rodona de la tarda.

La redacció d’un nou text constitucional és un dels elements claus que vertebren la construcció d’un nou estat. Per això, la primera taula portava per títol “Procés constituent: erigir una democràcia avançada”. La jurista Dolors Feliu va presidir una taula en la qual intervingueren el catedràtic de filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Maria Vilajosana; el professor de dret internacional de la Universitat de Barcelona, Eduard Sagarra; i el professor de filosofia política de la Universitat Sciences-Po de la Sorbona, Ioannis Papadopoulos.

El professor Vilajosana va destacar justament que per poder dissenyar un producte democràtic, com pot ser una nova constitució, primer cal començar pel procés. En aquesta línia, va voler destacar que el procés d’elaboració de la Constitució espanyola va tenir diferents carències democràtiques i participatives que, segons ell, la Convenció Constitucional Catalana haurà d’evitar. “Estem en condicions de fer-ho, només caldrà que ens hi posem quan sigui el moment”, amb aquest clar missatge el catedràtic de la UPF va donar la paraula al professor Papadopoulos. Aquest especialista en filosofia política va analitzar els valors intrínsecs i morals que ha de recollir un text constitucional d’un nou estat del segle XXI, pròsper i avançat. Segons Papadopoulos, “els mecanismes deliberatius són una escola de democràcia” i només amb un estat participatiu, sotmès a la negociació constant, es pot garantir un bon model de governança. Alhora, va voler contraposar la noció clàssica de govern, relacionada sovint amb l’amenaça de sancions i actes, amb una flexibilitat que permeti adaptar els processos polítics als interessos i necessitats dels seus participants.

Finalment, el professor Segarra va posar punt i final a aquesta primera sessió fent una crida a la coherència per evitar disfuncions polítiques com les que vivim en aquest moments i, per tant, va voler recordar que “el motor de la democràcia és la gent, que és qui legitima el poder”.

Tot seguit, Salvador Garcia, conseller delegat del diari Ara, va presentar la segona taula rodona de la jornada que, amb el títol “L’Estat europeu del segle XXI: les tensions creatives”, va analitzar els elements definitoris d’un nou estat dins del marc europeu. La catedràtica de dret europeu d’Òxford, Sionaidh Douglas-Scott, va voler començar la seva intervenció assegurant que “l’era dels estats sobirans era un fenomen totalment transitori” posant com a exemple els canvis institucionals que s’han produït en diferents estats de la Unió Europea.

Douglas, partidària del sí en el referèndum celebrat a Escòcia el passat mes de setembre, va voler deixar clar que la possible adhesió d’un nou estat, com podria ser el cas d’una Catalunya independent, a la Unió Europea no seria “un problema tècnic o legal” sinó que aquest hauria de ser gestionat a nivell, bàsicament, polític. D’altra banda, va voler deixar clar que la Unió Europea haurà d’explicar la seva posició davant les “exigències dels nacionalistes catalans o escocesos”. Amb aquesta visió europea Douglas va cedir la paraula a la catedràtica de ciència política de la Universitat Queen Mary de Londres, Montserrat Guibernau. “La democràcia no pot ser estàtica, ha de ser dinàmica” així va iniciar la seva intervenció la professora Guibernau. A continuació, va subratllar que la immigració, el creixement del populisme, la diversitat i la reestructuració de l’economia mundial són els factors que expliquen el canvi social que estem vivint. Finalment, Guibernau va aprofitar la seva exposició per denunciar que “Catalunya viu en una minoria constant perquè només és considerada com un subconjunt dins del demos espanyol”.

Finalment, la conferència del catedràtic de política europea de la Universitat de Bath, Jolyon Howorth, va posar punt i final a la jornada. El professor va centrar el seu discurs en exposar les característiques necessàries per establir una estratègia de seguretat i defensa europea. “La UE és una entitat única i el que passa al sud acaba afectant a la gent que viu a Londres o a Estocolm. Cal una estabilització del nostre entorn més proper” va assegurar Howorth. Considerant que la Unió Europea és un actor global, el catedràtic va exigir més col·laboració d’aquesta amb altres organismes. D’altra banda, va explicar que els EUA, des de la caiguda del mur de Berlín, van apartar la seva mirada d’Europa i que aquesta ja no és dins del seu radar. “EUA pensen que Europa ja no és un problema” va explicar per justificar que és la UE qui ha d’afrontar conflictes com els de Crimea.

Segons Howorth, “cal gastar-se els diners de forma estratègica i intel·ligent per seguir avançant en termes col·lectius i no amb estretesa de mires nacional” i, per això, és necessari crear un Consell de Seguretat Europeu que reflecteixi els valors, que no són militaristes, d’una política europea en aquest sentit.

Malgrat que les temàtiques que analitzaren els ponents foren diferents, tots ells van coincidir en una idea: només amb una major participació ciutadana en els processos polítics es pot regenerar una democràcia i garantir així  la construcció d’un nou estat dins del marc europeu. Alhora, van voler destacar que construir és sinònim també de compromís, reafirmació, diàleg, implicació i determinació. Justament amb determinació seguirem endavant i continuarem fent d’aquest procés un camí deliberatiu i democràtic.

Tarragona: de la Via Augusta al Corredor Mediterrani

Magda Gregori – Santiago Montero, enginyer i expert en infraestructures, assegurava el passat mes març en una entrevista al programa “Retrats” del canal 33 que “la decisió de l’alta velocitat espanyola és pròpia d’un país dictatorial, per centralitzar l’activitat econòmica, social i política a Madrid”. De fet, les infraestructures són una de les estructures que cal tenir en compte per dissenyar un nou estat català. La connexió territorial és un dels factors claus que explica el desenvolupament econòmic que experimenta un país. Alhora, la seva planificació permet garantir una xarxa de transports adequada, coherent i adaptada a les necessitats de cada circumscripció. Per això, sorgeix un problema quan no s’idea un sistema d’infraestructures equilibrat i ajustat a la demanda i activitat d’un indret determinat.

Les infraestructures han de permetre projectar, construir i modernitzar un territori sempre mirant i analitzant les seves perspectives de futur. Les decisions polítiques s’han d’ajustar a les demandes tècniques i financeres d’una demarcació.

La recerca i l’estudi poden garantir la correcta planificació de les infraestructures catalanes. Per tant, és necessari promoure una sèrie de debats que permetin exposar els problemes de connectivitat existents en les infraestructures de les comarques tarragonines. D’altra banda, també han de servir per mostrar quines són les expectatives de futur i les línies que caldria seguir per desenvolupar totes les infraestructures del transport que necessita per continuar sent un regió competitiva.

L’anàlisi sobre la connectivitat i mobilitat de les comarques del Camp de Tarragona ha de permetre dibuixar la planificació de les estructures ferroviàries de l’arc mediterrani. A més, tenint en compte que el Tarragonès és una de les comarques estratègiques pel moviment de mercaderies, això permetrà també projectar quines haurien de ser les infraestructures del transport a Catalunya.

Si ens traslladem fins a l’època romana, la Via Augusta també tenia com a punt destacat la ciutat de Tàrraco. La Hispània romana ja contemplava el recorregut al llarg de la costa mediterrània com a via de comunicació i comercialització. Segles després el corredor mediterrani vol també continuar les petjades del món romà?

De fet, el progrés econòmic i social d’un estat s’explica, entre altres variables, a partir del seu nivell de connectivitat i d’interrelació amb altres territoris. Tot i així, no tots els projectes d’infraestructures es dissenyen amb una visió integradora i adequada als interessos d’un espai concret.

Promoure infraestructures pot significar desenvolupament però prosperitat sovint és sinònim de bona planificació. Només estudiant les diferents vies i alternatives es pot aconseguir el resultat desitjat que fa que un país respongui a les seves demandes de mobilitat i connectivitat.

El debat de l’autonomia catalana

Magda Gregori- Reportatge

El debat sobiranista és un dels temes més recurrents entre l’opinió pública catalana. Mitjans de comunicació, polítics, entitats i la mateixa societat civil fan referència constantment al que han anomenat procés català. Però com s’ha arribat fins aquí? 

 

La UE respondrà amb consens a la voluntat sobiranista de Catalunya

Les institucions europees establiran mesures pragmàtiques davant dels interessos catalans 

 

Magda Gregori – Hi ha qui pronostica que una Catalunya independent quedaria automàticament exclosa de la Unió Europea. En plena campanya per les eleccions europees, uns comicis que cal també analitzar en clau catalana, Sobirania i Justícia va posar a debat aquesta qüestió. Com actuaria la Unió Europea davant d’un nou estat català? Quin rol adoptarien les institucions europees? S’aconseguirien acords consensuats entre les diferents parts involucrades?

El debat Building, celebrat el passat dijous 15 de maig, comptà amb la presència de Kai-Olaf Lang, el cap de recerca de l’Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional; Francina Esteve, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional i professora de dret internacional públic a la Universitat de Girona; i Joan Vallvé, exeuroparlamentari (1994-1999 i 2002-2004).

Cada ponent va esbossar, des de la seva perspectiva, l’actual context polític català i els lligams existents amb la Unió Europea. Malgrat els matisos, que donaren riquesa al propi debat, els tres ponents coincidiren en afirmar que la Unió Europea sempre ha actuat de forma pragmàtica per resoldre qualsevol afer i que, per tant, succeirà el mateix en el cas català.

El politòleg Kai-Olaf Lang va voler explicar que entre Catalunya i Espanya s’està produint una crisi d’expectatives mútues. Considera que existeix un conflicte en la rendició de comptes entre els dos bàndols que accentua aquest atzucac. Per justificar aquestes declaracions, Lang va recórrer a una frase del president Mas que, al seu parer, exemplifica el que està succeint: “Catalunya s’estima Espanya però no confia en l’estat espanyol”. Partint d’aquesta radiografia analítica del moment polític i social català, també va voler deixar clar que actualment a Europa hi ha una predilecció per mantenir l’status quo actual perquè, des de Brussel·les, es considera que cal garantir l’estabilitat del propi sistema per superar la crisi del deute i que, per tant, no es pot obrir un nou front amb el cas català.

Malgrat això, Lang va reconduir el seu posicionament remarcant que si la voluntat dels catalans és esdevenir un estat independent, Europa i les seves forces polítiques buscaran una solució consensuada i pragmàtica per  afrontar aquest nou escenari. “El problema no és que els estats es divideixin sinó com es produeix aquesta divisió” afirmà el politòleg alemany, deixant clar que la separació d’un país fora de la UE pot tenir grans implicacions polítiques, perquè s’han de crear unes barreres, però que dins de la pròpia Unió les repercussions poden no ser tan dures.

Seguint la línia expositiva de Lang, Francina Esteve va insistir que el Parlament català ha de buscar diferents complicitats però que, en cap cas, pot arribar a enfrontar-se amb el govern espanyol. Com a membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Esteve va destacar que la voluntat dels catalans no és destruir sinó reconstruir i establir les bases d’un nou estat sobirà. Per això, va voler recalcar que el procés ha de ser democràtic i pacífic malgrat que les incerteses puguin desestabilitzar-lo en algun moment concret. “El Consell Europeu jugarà un paper clau per establir les condicions d’ingrés a la Unió Europea” va concretar Francina Esteve. Alhora, va voler detallar els diferents escenaris possibles que es pot trobar Catalunya si es constitueix com un nou  estat: la continuïtat o permanència, el reingrés o l’exclusió de la UE. Tot i així, davant de les veus que anuncien que una Catalunya independent no podria formar part d’Europa, Esteve va afirmar “cal saber que hi ha vida digna fora de la UE com l’espai Schengen o l’European Free Trade Association (EFTA)”.

Finalment, l’exeuroparlamentari Joan Vallvé va iniciar la seva intervenció afirmant “nosaltres som fills d’Europa, tenim unes arrels europees”. Amb aquesta actitud, Vallvé va voler mostrar que els atacs sistemàtics del govern espanyol envers la cultura i els interessos polítics i socials dels catalans fan insostenible l’encaix de Catalunya dins de l’actual estat espanyol. De fet, fent referència a la voluntat d’exercir el dret a decidir dels catalans, Vallvé va llençar la següent reflexió: “En quina democràcia es pot prohibir conèixer la voluntat dels ciutadans?”. A més, va mostrar-se perseverant en la idea de què la Unió Europea sempre ha pres decisions de caràcter molt pragmàtic per solucionar una qüestió determinada.

Per tant, malgrat que el procés català és un assumpte intern, cal saber analitzar els diferents paràmetres europeus que, directa o indirectament, s’hi veuen involucrats. La UE treballaria per promoure una secessió pactada i consensuada entre Catalunya i Espanya? Les institucions europees aconseguirien trobar els acords polítics i legals que permetessin el reconeixement de Catalunya com a nou estat independent?

Després del debat celebrat dijous sembla que, arribat el moment, la Unió Europea es postularia a favor de la negociació i el diàleg per contribuir a trobar una resolució favorable a totes les parts implicades. Per tant, les idees dels tres ponents confluïren envers una mateixa conclusió: Catalunya podrà avançar si, seguint el model europeu, continua apostant pel consens i el respecte per fer prevaldre els seus drets i llibertats.